La vie en rose

Rebia l’altre dia al correu la següent indicació per a incloure com a peu de foto d’una imatge que havia d’acompanyar un article: “Mi madre, con mis tías y Micaela, una sobrina francesa”. Una simple indicació i una fotografia que van portar infinitat de records de colp.

La foto mostrava una mare i unes ties d’aquelles que vestien de negre per imposició, no per elegància ni per recórrer a l’última possibilitat de semblar més estilitzades. Un negre que combinava a la perfecció amb el blanc dels cabells i que sols podia acompanyar-se de la lluentor de la medalla que portaven a l’altura del pit amb la imatge visible de la Verge de torn –és cert que les patrones sempre tenien avantatge–. Les tres posaven per a la càmera amb les mans a les butxaques, sense saber què fer amb elles apartades d’una granera, un poal o un grapat de farina.

Tot el color, en canvi, requeia en ella, en la neboda, en la francesa. Què tenien les franceses? Almenys aquelles, les que arribaven als pobles en l’estiu i et descobrien un altre món.

Jo també tenia una francesa en casa cada estiu i com la madame de Llach també semblava “una sirena sortida del mar” –o almenys a mi m’ho semblava–, si bé és cert que aquesta ho entenia tot. Era francesa d’adopció i d’aspecte però d’esperit continuava sent del Pinós.

Ho reconec, jo no volia ser princesa, volia ser francesa com ma tia que arribava amb aquells biquinis i turbants meravellosos, que es pintava les ungles sense necessitat d’anar de boda, fins i tot les dels peus, que portava uns maletins de maquillatge amb productes suficients com per a caracteritzar els Reis d’Orient del meu poble i a tot el seu seguici durant anys. Que viatjava, i a més ho feia en caravana. Que regalava “souvenirs” d’allò més escandalosos on les dones apareixien lleugeres de roba i provocaven somriures tímids i sufocacions mal dissimulades a parts iguals.

L’estiu era ella. Mesos i mesos esperant la seua arribada per contagiar-nos de vida, de modernitat, per descobrir les novetats que amagava la seua maleta, per gosar amb les cares de desaprovació d’aquelles que se la creuaven embotida en uns pantalons curts o entrant al mercat amb la indumentària que li vinguera de gust. Tant es valia si arribava feta una Brigitte Bardot o si aquell hivern els creps havien mitigat la distància, al mateix temps que havien contribuït a fer florir els seus malucs. Era la francesa i tot estava permés.

Anys després, quan la vaig visitar allà per primera vegada, vaig continuar sense voler ser princesa però també vaig deixar de voler ser francesa. No perquè París no em captivara, com a Sabrina, París sempre em sembla bona idea, però em vaig adonar que la vida no era tan de color de rosa, encara que Edith Piaf ho repetira una i mil voltes, que en el fons ma tia no era tan francesa i que continuava somiant a tornar a casa no sols per vacances. Això sí, amb la falda ben curta i les ungles ben pintades.

 

Publicat al DIARI LA VEU

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s