Marian Díez
Reconec que, a estes altures de la vida, no tenia intenció de fer-me model de roba interior, però a voltes l’èxit t’espera on menys t’imagines. Fa uns dies vaig anar a comprar-me un sostenidor a un establiment d’eixos on les dependentes semblen estar programades per a encertar les teues necessitats només amb una mirada. De …
La setmana passada em vaig permetre eixe parèntesi que necessitava urgentment encara que anar de vacances soles amb dos preadolescents no sé si es pot considerar exactament un parèntesi o caldria matisar un poc alguns aspectes. Foto de Sigmund (Unsplash) Els primers moments de tensió ja van arribar amb els preparatius. Eixa angoixa per no oblidar …
Ordenar els calaixos i els armaris de ma mare és com tirar un euro en una màquina de boles del bar. Mai saps el que trobaràs dins, però tindràs sorpresa assegurada. Reconec que m’encisa eixa capacitat per a fusionar temps i sentiments en el mínim espai possible, i més encara, les possibilitats que pot trobar …
Recordava fa uns dies amb un amic els estius d’abans. No els d’abans d’aquesta nova normalitat que ja cansa, sinó els del nostre abans, molt abans. Eixos estius on la cel·lulitis o la presbícia quedaven tan lluny com la Conchinchina, on anys enrere ens enviaven les nostres mares cada dos per tres. Eixos estius de …
Amb diferència, aquest fi de curs ha sigut el més estrany que recorde en anys. Arribat aquest punt, l’angoixa de no saber què fer al llarg de les pròximes setmanes per a compaginar treball i fills, sense horaris ni obligacions, sempre ha tingut una facilitat sorprenent per a incrementar el meu nivell d’ansietat fins a …
Des de fa unes setmanes, estic 'tirant-li els trastos' a un home. No sé si dit així és molt correcte, però ho estic fent. Supose que us sorprendrà aquesta confidència, però la veritat és que el confinament també ha portat coses tan alliberadores com desfer-nos de part del nostre passat com si res. De fet, …
Ahir vaig entrar al bany del treball i vaig deixar la porta de bat a bat. Un simple gest que em va servir per a reafirmar-me en el fet que ja no sé seure en el vàter sense públic. Què voleu? El costum. És com quan vaig tornar de Cuba i no sabia menjar sense …
Passat divendres em deia un amic que fa temps que no em veu riure i la veritat és que, si ho pense, últimament em costa massa. Cada dia em pesen més eixos afectes que han quedat congelats, no poder repartir ni rebre besades ni abraçades, però encara més, el fet de no poder tenir il·lusions. …
A dia de hui encara vaig perduda amb el tema fases i amb tot el que implica anar avançant o quedar-se estancada en una o altra. L’única cosa que tinc clara en aquest moment és que açò de la “nueva normalidad” no acaba de ser del meu grat i que fins i tot enyore el …
