Complits difícils d’entendre

Caminava l’altre dia amb la meua filla pel carrer quan un energumen va traure el cap per la finestra del cotxe i em va llançar allò que hauria de ser un complit, però que més bé hauria d’estar tipificat com altra cosa. Ella em va mirar espantada preguntant-me per què aquell xic m’havia dit aquella barbaritat que no reproduiré per si llegiu aquesta columna en horari infantil. Digueu-me tradicional però jo em quede amb eixos “bonica” de tota la vida que et llançava amb tota la dolçor del món algun veí o veïna en creurar-te’ls pel carrer. Potser també siga la falta de costum, en estar més acostumada a rebre’n altres de l’estil “quina gràcia que tens!” o “quin cabet, filla!”. D’eixos que et porten a agafar-te a la teoria que, com cantaven en “La bella i la bèstia”, la bellesa està en l’interior. Però, segons he pogut comprovar últimament, no sols la bellesa està a l’interior, sinó que sembla que, almenys en el meu cas, també la joventut. Com s’explica si no que el meu ginecòleg em diguera en l’última revisió que tinc uns ovaris de trenta anys! I el més inquietant de tot: això com ho pot saber?

Si ja em va resultar complicat d’entendre que la dietista em diguera, fa unes setmanes, que la meua edat corporal era de trenta, per a què vaig a explicar-vos com em vaig quedar en escoltar allò dels meus ovaris. Bé, almenys sembla que ambdues coses van en consonància, però no sé el perquè d’aquesta tendència que ha agafat ara el meu cos d’anar a destemps. El cas és que en escoltar allò, preguntes com aquestes no van parar de desfilar pel meu cap: què és que en l’ecografia aquella ha vist que els meus ovaris són hipsters? Que porten una samarreta de Vetusta Morla? Que estan preparant oposicions?

No sé, el cas és que si m’agafe als últims diagnòstics sembla que el meu cos ha iniciat un compte enrere que si no para pot derivar, com a mínim, en la meua proclamació com a Reina de les festes del meu poble. I a aquest ritme, em sembla que fins i tot podria ser la Reina Infantil.

D’ací no res em veig una altra volta preparant-me per a fer selectivitat de nou. Quin patiment! Clar que tractaré de veure la part positiva de la qüestió que sens dubte estaria a escoltar de nou les meravelloses classes de Sociologia d’Eduard Mira a la facultat. Eixes classes que em portaven a colar-me també en el torn de vesprada per a gaudir, per partida doble, d’aquelles explicacions que podien provocar que acabares posseïda per la síndrome d’Stendhal, sense necessitat de passejar per la galeria dels Uffizzi. Unes explicacions on les referències a obres de Tiziano, Botticelli, Da Vinci o Piero della Francesca acabaven derivant en qüestions que mai t’hagueres imaginat, i que sobretot derivaven en plaer elevat a la màxima potència i en el desig que arribara el més aviat possible la següent sessió.

Tot per acabar pensant després si en realitat allò dels meus ovaris era un complit o més bé un mal de cap, en haver de continuar preocupant-me per coses que ja voldria deixar de costat. I sobretot per acabar reafirmant-me que allò que enyore d’anys enrere no és la joventut sinó coses ben diferents.

Pubicat al DIARI LA VEU

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s