Mentre escric aquesta columna encara no ens han confirmat detalls d’açò que esperem amb il·lusió i desconcert a parts iguals. Un nou terme al qual ens hem acostumat ja com ho férem anteriorment amb altres com confinament o corba. Ara el terme de moda és “desescalada”. Què, com i quan són les preguntes que esperen una resposta per saber quin és el futur més immediat que ens espera.
De moment, mentre arriben eixes respostes, són els minúsculs gestos els que ens donen la vida. Passat divendres, per exemple, mentre treballava a casa, rebia un WhatssApp d’un company de treball que em deia “a les dos a la porta de l’Ajuntament per anar-nos-en de tapes”. Un simple missatge amb quantitat de rialles en el record i tantes altres a l’espera de compartir entre vins i confidències, no sempre confessables.
Diumenge, primer dia en què es permetien les eixides amb xiquets, de sobte em va sobresaltar el timbre de casa. Ja ni al timbre estem acostumats! “Som Natxo i Laura”, escoltava a l’altre costat, i només això i quatre paraules a distància des de la terrassa, però cara a cara, ja feien que el dia tinguera un altre color.
Sí, estem a l’expectativa pel que vindrà i ansiosos per repartir i rebre abraçades i besades infinites, que segons sembla tardaran més, però hi ha xicotetes coses que ens ajuden a creure que no està tot perdut.
Mentrestant, no negaré que em sent incòmoda i ridícula, en la mateixa proporció, cada vegada que he d’eixir al carrer amb mascareta. Si el dia que el confinament em va obligar a tintar-me els cabells jo sola, vaig decidir autobatejar-me de nou com a Brigitte, amb la mascareta podria passar a ser Sherezade perfectament. Per a rematar-ho, tot serà buscar un tutorial per a posar-me al dia en la dansa del ventre, ara que el confinament m’ha fet una experta en abdominals isomètriques i ja ni la panxa em reconec. Passar més temps fent la planxa que caminant, és el que té.
Tampoc negaré que em sent incòmoda i ridícula a parts iguals en trobar-me algun conegut pel carrer i haver d’actuar com si fora nova en la ciutat i estiguera preguntant per alguna adreça al primer desconegut que trobara al pas.
Igual d’incòmoda i de ridícula que em sent en arribar a la caixa del supermercat amb unes napolitanes de xocolate pensant que de segur algú estarà criticant-me perquè això no és cap producte de primera necessitat. I bé, potser no ho serà per a ells, però per a mi el xocolate és de primera necessitat per a fer front a aquesta ansietat que em supera després de tants dies. A més, ara amb el resultat de les isomètriques m’ho puc permetre sense problema. O almenys això vull pensar jo!
I sí, també em sent ridícula i molt trista en imaginar-me compartint un dinar darrere d’una d’aquelles mampares de separació com si estiguera de visita a la presó. Amb rialles amortides, brindis igual de falsos que els actuals a través d’una pantalla i sense la possibilitat de compartir postres, ni que algú vaja omplint-me de nou la copa sense que m’adone.
Val que les coses no tornaran a ser com abans de sobte, però que les nostres relacions no passen a ser com eixes flors de plàstic dels cementeris que naixen ja sense olor i acaben també sense color. Un recurs fàcil sense el seu paper principal i que tal volta m’ha vingut al cap perquè des de fa dies, pense que una de les primeres coses que vull fer, en moment siga possible és comprar flors. Per què? No sé, tal volta per eixa necessitat que el color arribe per a quedar-se.
Qüestions puntuals 