Vigilància intensiva

Estar tres dies sense anar a treballar i adonar-te als cinc minuts de reincorporar-te que t’has convertit en una delinqüent tot és una. Només necessites obrir el correu i deixar que vagen entrant els missatges amb assumptes tan atractius com “multa pendiente”, “proceso extrajudicial”, “bloqueo cuenta bancaria”… I tot això només en tres dies. Tornar de vacances ja implica que, abans que acaben de descarregar-se tots els e-mails, entren per la porta dos guàrdies jurats, un policia de paisà i tres de servei que, amablement, t’acompanyen al jutjat. Ostres quina tensió, no?

Foto: Chris Yang (Unsplash)

Reconec que a mi açò de la mascareta no sé per què, però m’incita al vandalisme. Em continc, la veritat, però no negaré que quan isc de casa a les set del matí m’entren ganes de cremar algun que altre contenidor. Sort que no fume i, per tant, no porte encenedor damunt. Bé, i que després em podrien els remordiments. Encara que ja n’estic acostumada. Em passa cada nit quan soc incapaç d’anar-me’n al llit sense pessigar la pastilla de xocolate, amb ametles si és possible. Xocolate i vi són imprescindibles per a tancar el dia com Déu mana i, això és innegociable.

Però el més preocupant no és per què les mascaretes han despertat la part canalla que porte dins, sinó per què arriben aquests missatges justament quan falte a treballar. Com s’assabenten eixos okupes virtuals que no estic eixos dies? Sé que jo em faig de notar però, tant com per a arribar a eixos nivells tampoc.

Fa uns dies parlava amb una amiga d’un tema gens habitual. Nosaltres som així, ens agrada arriscar encara que només siga per portar la contra a la resta. És difícil de creure, però vam mantenir una conversa on el coronavirus no va tenir cabuda. De sempre hem sigut més d’innovar, i sense necessitat de gintònics per enmig, la qual cosa implica passar a altre nivell de concentració màxima. El gintònic per a nosaltres és com escoltar Wagner per a Woody Allen: a la mitja hora també ens entren ganes d’envair Polònia. A veure, qui diu Polònia, diu Móstoles o Puebla de Sanabria; al final, tant ens fa un lloc o un altre, que tampoc som tan exigents.

No revelaré quina va ser la qüestió principal tractada d’aquella xarrada, però només deu minuts després d’acomiadar-nos, van començar a bombardejar-me amb anuncis referents a alguns dels aspectes que havíem tractat en petit comité i amb secret de confessió implícit. Comprenc que si quedes amb Putin igual és natural, però no era el cas, ni tampoc en tinc interés, per si l’home llig açò i es fa il·lusions.

D’altra banda, fa uns mesos, just el dia que recuperava els diners del vol que tenia reservat a Viena i que va ser cancel·lat pel confinament, tan bon punt vaig accedir al correu vaig rebre una notícia que deia literalment –i no és broma: “disfruta de Viena desde tu sofá”. Quina mala llet, no? I més, quan ja em veia com si fora cosina germana de Sissi passejant pels jardins de Schönbrunn, fonent-me davant d’“El bes” de Klimt o directament, en la glòria mentre assaboria un pastís Sacher en tota regla.

Supose que si eres Corinna, sentir-te vigilada les vint-i-quatre hores del dia serà totalment natural, però a mi m’angoixa cada vegada més. Això sí, l’altre matí em vaig quedar en blanc en el moment d’introduir l’últim número de l’alarma de la faena. Vaig despertar a mig barri, però no vaig tenir més remei que tractar de fer memòria, en tant que el número en qüestió no se’m va manifestar de cap manera.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s