Un setembre desconcertant

Encetar setembre i començar a planejar coses per a la nova temporada tot és una. És quasi com una obligació. Amb l’edat ja saps que tampoc és necessari carregar-se de propòsits que al final acabaran en un no-res, però no obstant això, conste que jo voluntat continue posant-li i de moment he començat per comprar-me una llibreta nova per a no trencar la tradició. Això sí, en aquesta ocasió he passat de les que capten l’atenció amb missatges motivadors, els quals poc profit tenen, i he optat per ser exclusivament jo la que dosifique la motivació necessària per a cada jornada.

Foto:Thought Catalog (Unsplash)

De motivació em farà falta a cabassades per a afrontar aquest setembre tan desconcertant que he estrenat amb la confirmació que aquest curs el meu fill assistirà a classe de manera presencial només en dies alterns. Informació que encara estic processant i que crec que em costarà assimilar quasi tant com la mort de Chanquete. I mira que allò va ser dur i ho vaig patir en el mateix grau de dolor i llàgrimes, reposició rere reposició. Ara sembla que em passarà igual, però sense temporada pel mig per a reposar-me. Dia sí i dia no, la tensió abraçarà límits estratosfèrics per a fer front a una situació que ja quasi ha fet que allò del confinament haja passat a ser simplement anecdòtic. Potser ara sí que ha arribat el moment de plantejar-me seriosament tirar-me a la beguda de forma més professional perquè el ioga per més que ho intente no té res a fer a l’hora de calmar els meus nervis. Les tècniques de relaxació i jo som incompatibles de sempre, però en aquests moments, fins i tot, diria que la relació entre ambdós ha entrat en una categoria que podria qualificar-se com a tòxica. Intentar relaxar-me fent qualsevol d’aquelles posturetes només contribuiria a incrementar el meu nivell d’enuig i podria derivar en unes conseqüències que no encaixarien en les formes d’ordre i formalitat esperades d’una dona sensata com la que escriu.

Però, com tantes voltes he sentit repetir, les desgràcies mai venen soles, així que per si no en tinguera prou amb aquest tranquil·litzador anunci d’inici de setembre, a més des de la televisió tracten de desestabilitzar-me encara un poc més amb això del Tour. D’acord que enguany m’haja quedat sense festes al meu poble, però el Tour en setembre? A mi això que el Tour siga ara em té desorientada a més no poder. Sóc l’única que s’ha adonat que eixos suors pujant al Tourmalet ara, no tenen ni punt de comparació amb els de juliol? Reconec que aquest estiu no he pogut fer la siesta ni un sol dia en faltar-me l’ingredient principal: eixa banda sonora que van marcant ells a colp de pedal i que és perfecta per caure redona en un sospir. Sense l’al·licient de saber que el primer que voràs en tornar a obrir l’ull serà un mallot groc pel mig les siestes no són el mateix. On va a parar!

Amb les festes del meu poble m’ha passat un poc igual. Alguns han penjat de finestres i balcons els pendons amb la cara de la patrona per a fer ambient, però no, l’intent no ha tingut èxit. Les representants de les festes de l’any anterior, fins i tot han eixit al carrer amb les seues bandes acreditatives “como las más bellas del lugar” però tampoc això ha funcionat. Les festes o són o no són. No valen succedanis. Un poc com em passa amb el curs escolar que té pel davant el meu fill i que ja em planteja interrogants seriosos només començar.

De veres, on han quedat aquells setembres a ritme d’Earth, Wind and Fire que començaven amb olor de pólvora, il·lusions per estrenar experiències noves i zero preocupacions? Do you remember?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s