Parèntesi

La setmana passada em vaig permetre eixe parèntesi que necessitava urgentment encara que anar de vacances soles amb dos preadolescents no sé si es pot considerar exactament un parèntesi o caldria matisar un poc alguns aspectes.

Foto de Sigmund (Unsplash)

Els primers moments de tensió ja van arribar amb els preparatius. Eixa angoixa per no oblidar res imprescindible en la maleta: crema de protecció de cinquanta per al matí, crema de protecció de trenta per a la vesprada, els taps per a l’oïda d’ella – si no vull acabar en urgències-, les ulleres d’ambdós per a la piscina, les polseres i loció antimosquits per a les nits, els escarpins per a la platja, les gorres per al sol, les taules per a saltar ones com si l’Albir fora Califòrnia i el meu fill John John Florence, retoladors per a decorar pedres, tovalloletes humides (imprescindibles per a les generacions que consideren el paper de vàter com objecte de decoració), ibuprofens per a les emergències, tampons – perquè encara que no toque, si estic de vacances, tindré la regla sí o sí- i ara a més, com marca la “nova normalitat”, també les mascaretes i el gel hidroalcohòlic -que més d’una ocasió vaig estar a punt de mesclar en tònica a veure si feia efecte-.

Això només com aperitiu d’un equipatge que en arribar a la nostra destinació tenia oblits considerables però que com no, sols m’afectaven a mi. A la maleta faltaven les meues ulleres progressives i el potet per a guardar les lentilles, que si no tens problemes de miopia considerables ni t’adones, però amb huit diòptries en cada ull ja és altra història. Ja em veia arribant a l’apartament amb dos jubilats noruecs en lloc d’amb els meus fills després d’una vesprada de platja. Amb eixa graduació entendreu que qualsevol cosa que es moga al meu costat pot passar per altra perfectament.

No sense dificultats considerables, la cosa es va solucionar mitjanament i no vaig tenir la necessitat d’acabar donant explicacions davant la policia pel segrest de ningú – o almenys això crec – però poc va faltar perquè acabara declarant per agressió. L’agressió va ser únicament verbal encara que la mascareta i l’idioma van ser un condicionant important perquè l’altra part no entenguera el que realment li estava dient. Això de “som gent de pau” queda molt bé en la teoria, però quan vas tranquil·lament passejant i un patinador s’empotra literalment contra tu, la pràctica presenta algunes modificacions. Ja sé que a la ficció allò hauria acabat en boda amb dames d’honor patinadores i moltes llaçades rosa en la decoració, però en la realitat va acabar amb un derrame en la cama i molta mala llet amortida això sí, per la vora del mar. I tot amb l’agreujant que ja havia acabat l’horari d’atenció dels socorristes – amb la il·lusió que em feia a mi que m’atengueren al quartet aquell -. Com de tot s’aprén, a la pròxima recordaré incloure també en la maleta un collar de punxes i un dòberman espanta patinadors pel que puga passar.

De tota manera, amb el derrame a la cama, mascareta i huit diòptries a cada ull, triar una platja on la mitjana d’edat està en els huitanta-tres, té la seua part positiva. Vulgues o no, i mires on mires, estàs fabulosa!!! I sí, ara a més estic negra, però exclusivament pel sol, malgrat tot, he aprofitat aquest parèntesi al màxim.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s