Arriscar en confinament

Segons va allargant-se el confinament, arriba un punt en què necessites emocions fortes. Ja no val exclusivament anar a fer la compra equipat com si hagueres d’operar d’apendicitis a qualsevol veí en la cua de la pescateria. Eres conscient que has d’anar un pas endavant i arrisques fins on mai hagueres imaginat. A mi m’ha donat per arriscar en el tema estètica. Fa uns dies em vaig envalentir i em vaig tintar els cabells jo sola. Que així d’entrada no sembla massa complicat, però ara fes-ho tu soles i després ho parlem. Quina tensió aquells trenta minuts d’espera! Trenta minuts llargs, molt llargs, durant els quals no parava de mirar la fotografia de la caixa del tint i de pensar que, irremeiablement, si quedava com aquella dona, sí o sí, hauria de demanar a amics i familiars que, per favor, passaren a cridar-me Brigitte. Ma mare no sé si s’hauria adaptat al canvi, però és igual, ella ja de per si em canvia el nom segons li ve de gust.

Photo by Manu M. on Unsplash

No conforme exclusivament amb el tint, vaig creuar la línia del sentit comú i vaig proposar als homes de la casa que es posaren en les meues mans per al tall que requerien ja les seues melenes. He de confessar que no he suat tant en la meua vida. Quina responsabilitat quan et veus amb aquella maquineta a la mà i sense saber per on tirar. Els tutorials previs que vaig veure crec que em van animar massa, però una altra cosa ben diferent és haver d’entrar a l’acció. Això sí, ja que em vaig posar, a punt vaig estar de decorar el bescoll del meu home amb una d’aquelles creacions capil·lars que alguns llueixen al cap sense pudor com l’escut del Barça, la cara de Maradona o de qualsevol altre ídol del moment. Es va lliurar perquè sé que els únics que li hauria fet il·lusió que li tatuara serien Padura o Camilleri, i no em vaig veure capacitada per a passar a eixe nivell, que ja ha de ser de matrícula d’honor.

En general, el resultat he de dir que no va ser tan desastrós com podria desprendre’s de la meua nul·la capacitat per a la perruqueria, almenys no per davant. Altra cosa és la part de darrere, però com tampoc se la veia, va quedar la mar de satisfet. El pitjor de tot va ser quan a l’endemà Sánchez va anunciar que reprenien l’activitat els sectors no essencials. No obstant això, amb la distància de seguretat estic convençuda que els companys no s’adonaran de les imperfeccions que vaig poder cometre amb les meues pràctiques de perruquera.

El meu fill, en canvi, no es va deixar enganyar tan fàcilment, però amb l’inestimable ajuda de la seua germana, finalment va accedir a caure en les meues mans. Ella, acostumada al fet que no siga capaç de fer-li ni una cua en condicions, es va quedar bocabadada en veure’m tisores en mà i no parava de repetir: “Molt bé mama, ho estàs fent genial”. Tantes voltes no la vaig escoltar repetir-ho que vaig acabar per dir-li allò de “dale al like y suscríbete a mi canal”. El cas és que aquella motivació que es respirava en l’ambient va acabar per contagiar-se i ell també va accedir a passar pel meu saló de perruqueria improvisat. L’única condició que em va posar va ser que ho fera una vegada acabaren les classes per tal que els companys no s’adonaren del possible estropici en la següent connexió que pogueren tenir. Ben pensat, aquella condició equivalia a un: “val pesada, et deixe fer, però molt no em fie de tu per més que la meua germana diga el que vulga”.

En base al resultat final, feia bé. Crec que haver vist el dia anterior “El último mohicano” no va ser una molt bona idea, però tampoc vaig voler dir molt més al respecte.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s