Setmana tres i seguim avant

Setmana tres de confinament i continue amb eixa relació afectiva que he iniciat amb la beguda. Si veus la televisió fa l’efecte que morirem tots així que, almenys, que m’agafe amb el fetge ben desinfectat.

Photo by Jason Leung on Unsplash

Ja he ordenat totes les fotografies que tenia per ordenar, des de 2013, que es diu prompte, però són un fum de fotografies. He posat ordre també en els armaris, m’he desfet de col·leccions impensables que guardaven en secret els meus fills als seus dormitoris, he netejat el pis amb una minuciositat que crec que la pols ja no tornarà en tot l’any i part de l’any que ve. Fins i tot he rentat les cortines de tota la casa i he fet que la bici estàtica tornara a la vida. Que curiós, no? Resulta que les bicis estàtiques no caduquen! Mai ho haguera dit de tan perjudicada com veia jo la meua sempre a un racó de la terrassa. I jo pensant que açò no ho animava ni la Tuna de Pèrits Agrícoles de Sevilla.

I clar, ara què? L’única opció a la qual li veig possibilitats és arreglar els papers del divorci perquè una de dos, o s’emporten el meu home d’aquí o jo, sentint-ho molt, hauré de dimitir del confinament. No pot entendre que aquest no és el moment per a fer reformes casolanes? Sé que porta un McGiver dins que tracta d’aflorar a la primera de canvi, igual que els epidemiòlegs camuflats de gent normal que són tendència actualment a les xarxes socials, però a veure, de veres: no és el moment!

A tot açò, els meus fills s’han fet una tenda de campanya a l’habitació i s’han independitzat de nosaltres. Allà passen les hores que els queden lliures després de les tasques escolars, que la veritat, si ho pense, tampoc són tantes, entre deures i propostes vàries de manualitats solidàries, és un no parar. Jo el tema manualitats, em perdonareu, però l’he obviat directament, que ja no done per a més. Que si ara fem un dibuix per al balcó, que ara una pancarta, que ara un cor… i així un dia i altre dia. Qui soc jo per a teledirigir la creativitat dels meus fills? Si ma filla vol pintar un calamar taronja verdós, com em deia l’altre dia, per què l’he d’obligar jo a pintar un cor? Damunt que la tinc aquí tancada i sense Danones fa dos setmanes perquè mai en trobe al supermercat, com per a imposar-li temàtiques en tenir el pinzell a la mà.

Després està ma mare, a punt de complir 92 anys, que s’ha encabotat en fer-li una rebeca a Fernando Simón. De tant veure’l en la tele li ha agafat estima a l’home i en eixes estem ara. El problema és que ella ja fa els jerseis amb la llana que va quedant per casa i les seues creacions acaben per ser aptes exclusivament per a la desfilada del Orgullo. Però bé, igual que a ma filla, qui soc jo per a coartar la seua creativitat!

I a tot açò, la pregunta que no pare de repetir-me una i altra vegada. Si ja ho tinc tot fet, ara a què dediquem la setmana que queda? He estat estudiant la possibilitat de recuperar el sexe perdut al llarg d’aquests anys, però no sé, he entrat en una edat que tampoc estic per a massa excessos. Però, ben pensat, igual tampoc és mala idea, més tenint en compte que quan tot açò acabe tampoc anem a tenir massa temps amb tanta festa com ens espera.

De moment estic recuperant tot el que no havia begut tots aquests anys, així que igual el tema del sexe tampoc és tan mala idea, no?

Només falta creuar els dits perquè els meus fills no es cansen de la cabanya i s’acaben els plans. A veure si al final serà veritat que el confinament també porta coses bones.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s