Goteta a goteta

Qui anava a dir-me que a partir dels quaranta i tants anar de concert podria convertir-se en esport de risc. A saber, hi ha concerts i concerts. Amb els de música clàssica, de moment, l’únic perill és que, com a Allen, t’entren ganes d’envair Polònia mentre escoltes Wagner, però res més greu. El problema arriba amb altres tipus de concerts, aquells més moguts on des de dalt de l’escenari no sols t’animen a fer palmes en algun moment clau, sinó també a … botar! Eixa petició que no saps com ha passat, però et complica la vida i et fa no traure’t del cap Concha Velasco i aquell anunci seu que en el seu dia no entenies, però que ara encaixa perfectament. I així, sense adonar-te’n, et planteges que a partir d’aquest moment el kit de supervivència dels concerts també ha d’incloure una compresa ben grossa, en tant que l’esperit continuarà sent jove, però el cos s’entesta a recordar-te que el temps corre i que algunes coses no són com abans. Que cadascun d’aquells bots és una goteta que s’escapa i que sense saber com les gotetes poden fer que el got acabe sobreeixit i et posen en un compromís. Done fe, sense necessitat d’un notari al meu costat que ho certifique.

De tota manera, no passa res en absolut. Com bé diu Sol Aguirre “no por mucho mearnos somos menos fabulosas”. Així que si s’ha de botar com una posseïda, es bota i prou. Més si els que sonen són els meus Vetusta amb eixa facilitat que tenen per a traslladar-me allà on m’agradaria estar, per a furtar-me anys i preocupacions de damunt, per a recordar-me que determinats somnis encara estan al meu abast, encara que mentre ho faça vaja notant que alguna cosa s’escapa al meu control.

Totalment d’acord amb el fet que les hemorroides són més molestes, però també més discretes. Són més de patir-les en silenci. Mai et posaran en una situació compromesa en públic i, com a molt, per a evitar-les amb fugir d’alguns productes en la teua alimentació ja va bé. Aquí és més complicat evitar el problema. No és suficient d’aparcar la faceta de jove desbocada davant d’un escenari, també has d’evitar els refredats perquè, amb cada esternut, ja està!, has d’evitar els somriures perquè, amb cada carcallada, ja està!… Que no, vaja! Que jo no pense privar-me de res –bé, dels refredats, si és possible, sí– . Que si he d’inscriure’m en classes d’equitació per a saber dissimular cada volta que em pose una d’aquelles compreses, s’hi fa i punt, encara que no tinga cap amic que es diga Cayetano. Però abans intentaré intensificar els hipopressius a veure si per ahí millora la cosa. Així que, si en algun moment donat esteu parlant-me però noteu que estic en una altra part, no m’ho tingueu en compte. De segur estaré amb la meua taula d’exercicis tractant de fer més valenta la meua bufeta –és cert que les dones podem fer dues coses a la vegada, però algunes requereixen d’una concentració especial–. D’acord, potser no hauria d’haver sigut tant explícita i hauria d’haver deixat que pensàreu que la meua expressió en eixos moments responia a la maduració interna d’alguna superidea amb la qual guanyar el Nobel en uns anys, però no, la realitat és ben diferent. Sols estaré concentrada en els meus exercicis de “suelo pélvico”, que probablement no són glamurosos en absolut, però ja us dic que necessaris ho són molt.

Publicat al DIARI LA VEU

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s