Distorsions

Està clar que la memòria té una flexibilitat increïble per a modelar els records segons el nostre imaginari. És fàcil engrandir amb el temps un record per tractar d’endolcir-lo, de posar-li lluentons encara que fóra en blanc i negre, o una banda sonora amb molta percussió malgrat que la cosa no resultara tan animada. La satisfacció que ens comporta aquell moment o les sensacions que ens puga generar juguen un paper clau en eixa distorsió, en absolut maliciosa, però que pot portar a confusions. De vegades també les expectatives que ens havíem creat al voltant d’aquell moment fan que ens agafem a aquestes amb força per interioritzar aquell record tal com ens hauria agradat que fóra i no com realment va ser. D’ahí que, en determinats casos, siga recomanable contrastar abans de donar validesa a una versió.

En eixes estàvem fa uns dies a propòsit d’una ruta de patrimoni organitzada a Monòver. Una d’eixes activitats que contribueixen a fer que el cap de setmana tinga unes possibilitats més enllà de posar rentadores i hores de planxa, i que ens ajuden a observar el nostre entorn més immediat en lloc de veure’l simplement.

Durant una de les parades del recorregut es plantejava als assistents un dubte raonable sobre una de les edificacions del municipi desapareguda fa anys. Una d’aquelles que fins ara sols havia arribat a nosaltres pels pocs records que alguns conservaven i que altres havien aprofitat per a plasmar en llenços o paper. Ara, una fotografia trobada casualment, o tal volta mirada d’una manera diferent, fa que tot això siga susceptible de replantejar algunes coses. I així, d’un dia per a l’altre, la realitat que ens mostraven pintures i maquetes queda marcada per un ampli interrogant davant altra realitat que sembla mostrar una fotografia. El que sempre se’ns havia presentat com una xicoteta ermita ara sembla tenir unes dimensions considerables a partir d’un element arquitectònic que ningú recorda, però que queda perfectament visible en una de les poques instantànies que es conserven. I clar, que una cúpula passe desapercebuda a Florència amb tot el que tenen per allà, és fàcil, però que ho faça a un lloc on les cúpules estan comptades ja és més complicat d’entendre.

Amb cúpula o sense, el més curiós del cas és que ningú recorde amb exactitud aquell edifici enderrocat huitanta-tres anys enrere. Fins i tot ni aquells que es van criar al voltant del punt exacte que ocupava aquella ermita guarden un record mínimament nítid. Pot ser per eixe costum tan estés de veure sense mirar, o de valorar exclusivament allò dels altres.

Això sí, el que recorden amb claredat és que va ser una família del poble l’encarregada d’enderrocar aquella ermita que impedia que la llum del sol arribara a sa casa. Comportament que fins i tot asseguren va portar associat el seu desterrament del poble. La història que ben bé podria valdre com a argument per a una novel·la, queda desmuntada de manera fulminant només en consultar els arxius municipals. I és que, de vegades, la realitat pot superar a la ficció, però no sempre els fets són tan reals com es pretén o com la nostra imaginació, vés a saber per què, voldria que ho foren.

Publicat al DIARI LA VEU

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s