Territori de conversa

Fa uns dies ma mare em demanava que la tornara a portar al Carxe, als orígens familiars, eixe punt del qual tantes voltes he escoltat parlar com a territori de frontera però que, després d’aquesta visita, ben bé podria rebatejar també com a territori de conversa.

La carta de presentació en trobar algun veí a la porta de sa casa és el malnom familiar i a partir d’ahí ja està tot clar. El famós “i tu de qui eres?” serveix per a fer les connexions pertinents en una mil·lèsima de segon i els records comencen a fluir sense filtre i sense fre. Especialment sense fre per tractar d’allargar una conversa que pot ser l’única d’aquell dia.

“Ta uelo en tenia huit; el meu, onze; ta tia, nou; mon tio, deu…”. Deu, onze, huit, nou… fills! Però no sols recordaven fills sinó cosins, germans i fins i tot terres d’uns i altres amb termes que em semblaven totalment novedosos, com aquell “ta mare tenia un roal d’oliveres al costat del meu”, que em va captivar.

I així, sense parar, brollaven en aquella conversa noms com Justa, Rilo, Cándido…, que fàcils de recordar tampoc eren, però allí estaven ma mare i aquell veí del Carxe, amb 90 i 89 anys respectivament, repassant el noms i malnoms dels qui en el seu dia donaven vida a uns carrers ara atrapats pel silenci. I no sols noms sinó trets característics d’uns i altres, malifetes i detalls que dibuixaven un ampli somriure a les seues cares.

Records d’altres temps en uns carrers ara repoblats majoritàriament per anglesos que, com explicava aquell home, creen la seua frontera dins d’aquest territori de frontera i es neguen així a conèixer l’autèntica essència d’aquest lloc, la que sols poden transmetre els que des de sempre han treballat aquelles terres i patejat aquells carrers. “Lo primer que fan és tancar-se lo seu i lo que no és seu. Fer-se els amos del que poden. I després ja no els veus en el carrer”.

Conscients que tal volta ja no es tornaran a veure, ma mare i aquell home no tenen pressa per acabar la conversa i finalment s’acomiaden concretant la pròxima cita per un lloc que desconeixen, però en el qual esperen trobar-se als que han fet camí abans que ells per a “posar-se al dia” diuen. Ambdós saben que eixa serà la seua última conversa però l’han aprofitat al màxim i, sense adonar-se’n, han fet que també l’aprofitàrem els que estàvem al seu costat.

Publicat al DIARI LA VEU

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s