La felicitat era altra cosa

“Mereixes el que somies” diu una pintada que veig cada dia des de la finestra del meu despatx, però per més que ho intente, Velencoso no acaba mai de tocar a la porta a l’hora de l’esmorzar i tampoc arriba eixa telefonada comunicant-me que estic entre les finalistes del Planeta. De tota manera cal continuar mantenint les esperances, encara que vagen passant els anys i les coses cada vegada semblen més complicades.

Tal volta tot es lligue precisament a això, a complir anys i no saber ben bé què hauria d’esperar d’aquesta recta que va enfilant, a poc a poc, direcció als cinquanta. Ni tan sols recorde com m’imaginava que seria aquesta edat, però de segur que hi havia una família, una casa i un bon treball en tant que eixe era el pack que ens venien com a felicitat. El gos i el monovolum, per descomptat, anirien també en el lot, encara que en aquell moment no era conscient d’aquest detall.

A dia de hui tinc la casa, afortunadament ja cap hipoteca, però dos xiquets i unes extraescolars que s’emporten quasi el mateix que una hipoteca, i un treball que sí, em permet pagar eixes extraescolars però que queda molt lluny d’allò que hauria d’entendre’s com a felicitat.

No obstant això, el dia que faig anys, no paren les felicitacions, els meus fills han trencat la vidriola per a comprar-me un regalet, espere impacient que arribe demà per a gravar nous programes d’Assumptes interns per a À Punt i és aleshores quan una vegada més puc confirmar que a la felicitat no s’arriba. Transitem per ella, de vegades sense adonar-nos, de tant que ens han insistit a fer-nos creure que la felicitat és altra cosa. Però no, la felicitat és passar-ho a cor què vols a l’últim concert de Vetusta Morla a València; és eixe gelat als peus del Micalet dissabte de vesprada; són les llepolies de meló i mandarina; és pessigar d’amagades el xocolate amb ametla després de dinar; és eixe vestit de l’aparador de la tenda del cantó que damunt és la teua talla; és un comiat amb un “mamà guapa” i amb aquell primer somriure matiner; és acabar cada dia llegint amb Arnau i Amàlia; és eixa sessió de sofà en bona companyia; és un nou capítol de “The goog fight”; és posar la tele i veure el Botifarra al Prats de Morella; sí, també ho és comptar el dies que falten per a tornar a compartir somriures i vinets a eixe mateix lloc; és tornar-te boja organitzant la pròxima escapada amb els teus perquè hi haja atractius diversos per a uns i altres; fins i tot són els nervis abans d’eixir a l’escenari encara que en eixe moment no ho semble; és un aforisme de Ramón Eder; són les ocurrències d’Olivier Bordeaut a les primers pàgines d’Esperando a Mister Bojangles; o ho són els subratllats en el 4,3,2,1 d’Auster; és l’Albir, sempre l’Albir i la seua platja; són els rotllets d’ou que continua fent ma mare als noranta –nyas!–; és aquell vermut a la Casa de l’Art; és aconseguir aparcament a la primera a Altea; és collir taronges a Finestrat amb el Puig Campana de fons; és imaginar el moment en què per fi estiga davant de la Porta del Paradís de Guiberti; és fer plans, malgrat que no arriben a materialitzar-se, i tantes i tantes coses que ens oblidem de valorar perquè ens havien dit que la felicitat era altra cosa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s