Converses desequilibrades

Preguntar per complir té el seu risc. Especialment quan ho fas amb algú sense capacitat de mesurar les respostes. Amb algú d’aquells per als quals els monosíl·labs no entren en la seua perspectiva dialèctica, sinó que queden relegats exclusivament al seu interlocutor. L’última ocasió que he tingut per a comprovar-ho va ser passat dissabte quan observava la conversa que mantenien dos hòmens que compartien una cervesa de compromís en una terrassa de la Politècnica. Feia sols uns minuts que s’havien conegut i més que gaudir del plaer de la companyia, aquella cervesa servia per a reduir l’espera fins l’arribada de la següent classe. Jo feia el mateix, però amb un suc de taronja. No per allò de fer país, sinó més bé per no arriscar i arribar en condicions a l’aula. Em conec i tampoc era qüestió d’estar asseguda a classe amb un somriure d’orella a orella que el mestre no haguera entés de cap manera o que, en el pitjor dels casos, podia haver malinterpretat en tant que la matèria que s’havia de tractar portava algun que altre rombe per enmig.

El cas és que, en aquella estranya parella, mentre un s’entestava a introduir a l’altre en el fascinant món del “mus” –almenys fascinant per a ell–, l’altre assentia amb resignació a les seues explicacions amb cara de circumstàncies. Vaja, que des de la taula d’enfront es podia percebre, sense cap esforç, que l’interés d’aquest pels jocs de cartes era nul. La seua cara era un poema, però el seu company no semblava estar molt al dia en allò de medir estrofes, classificar versos o distribuir accents per arribar a un tipus o altre de ritme. Tal volta d’ahí la seua incapacitat per donar-se per al·ludit i per tractar de buscar una alternativa més plaent per als dos.

El jugador presumia de ser un gran mentider mentre l’altre semblava estar en procès d’aconseguir-ho, ja que malgrat no estar a gust amb la conversa mantenia les formes, mentre mirava impacient el rellotge a l’espera que el temps el salvara el més aviat possible d’aquell suplici.

Les intervencions d’un es limitaven a tímids monosíl·labs sabedors que no tenien dret a evolucionar a més, mentre l’altre enllaçava una classe magistral darrere d’altra, que sols va interrompre un agosarat pardal que es va emportar, sense permís, un tros de croissant que havia quedat oblidat en un racó de la taula. Un gest que va trencar aquella ponència i el moment, i que l’aprenent de mentider va agrair infinitament. La conversa estava derivant al terreny vacacional i veia perillar la seua integritat. Sense saber-ho, o tal volta perquè s’adonava com jo del que estava passant, aquell animalet el va salvar d’haver d’escoltar, amb pèls i senyals, l’última escapada d’aquell orador que, de segur, no sols era un expert jugador de mus sinó també un aventurer de “palo selfie” en tota regla.

Vist des de fora, allò era l’exemple perfecte de com les coses no sempre són el que pareixen. Ni a les xarxes socials ni a la vida real. Es donaven tots els ingredients perquè allò fora un moment com a mínim agradable: dos amics, cervesa, un sol meravellós, un dissabte a migdia…, però també un desinterés total d’un envers l’altre. Un interlocutor amb una necessitat imperiosa de publicitar la seua vida i miracles, però relegant l’altre a un simple paper de figurant. Un d’aquells que t’arreglen amb un “i tu què? Bé, no? M’alegre”, però que ni tan sols fan pauses publicitàries quan es tracta de parlar d’ells mateixos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s