Fòbia a les actualitzacions

Estic avorrida que el meu ordenador em recorde cada dia que tinc actualitzacions pendents. Cada vegada que l’encenc no hi ha ni un cordial “Bon dia” entre nosaltres, encara que siga per mantenir les formes, ni un trist comentari sobre el temps amb què trencar la tensió del moment. Directament em diu allò de les actualitzacions i sense voler, se’m representa la figura del propietari demanant el lloguer al seu inquilí en qualsevol pel·lícula d’aquelles en què José Sacristán lluïa tan jove i amb el nas tan perfilat –potser no he superat la meua obsessió de sempre per Pepe, però això ja donaria per a altra columna–.

El pitjor de tot és que al mòbil em passa igual amb les maleïdes actualitzacions i, per si no fóra suficient, també ma mare em demana cada dos per tres que li actualitze la cartilla del banc i, per a ser sincers, això sí que fa por. No pel fet en sí, sinó pel que ve a continuació. És com si haguera de passar la Selectivitat tots els mesos. Quina tensió! Jo sí que sé el que és un calvari! I sense necessitat de vestir-me de natzatena ni caminar descalça pel carrer Major amb una creu a les costelles i l’esquena xorrant sang.

Sort que tampoc ma mare té el compte corrent d’Amancio Ortega ni cap pessic amagat en qualsevol paradís fiscal que es preue, però ja us dic que actualitzar la cartilla de ma mare fàcil no és. No pel temps que puga dur l’operació, sinó perquè després arriba la pregunta trampa: “Què tinc nena?”. Una qüestió senzilla a primera vista però amb un rerefons que em ric jo del màster de Cifuentes. Tot perquè per a ella no és suficient que li digues la quantitat en euros. No. Ni tan sols en pessetes, que ja costa. No. A ella, li ho has de dir en duros! Déu!

Clar, entendreu que la meua animadversió per les actualitzacions no és per deixadesa, falta d’interés, falta d’estima a les noves tecnologies –encara que també un poc–, més bé és… pànic! Crec que involuntàriament he desenvolupat una fòbia –justificada això sí– que requereix d’algun manual d’autoajuda especialitzat en mares que en 2018 volen saber la paga en duros, malgrat haver parit filles de lletres pures –ahí ho deixe, per si algú està interessat en la proposta–.

Així les coses, cada vegada que veig una manifestació de pensionistes exigint un augment de les pensions, em descomponc. No perquè no s’ho meresquen sinó pel que suposaria per a mi haver de recalcular de nou la ruta com fa la dona aquella del GPS cada vegada que no es compleixen les seues ordres.

Definitivament hi ha coses infinitament més complicades d’entendre que les noves tecnologies i sens dubte una d’elles són les mares i les seues exigències. Sort que s’admeten suborns gastronòmics per a suportar d’altra manera el desgast intel·lectual que he de fer tots els mesos en moment arriba el dia de paga. Ni un dia abans ni un dia després, que per a ella les tradicions són sagrades.

Publicat al DIARI LA VEU

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s