Temporades, promeses i intencions

Anava aquests dies una mica perduda, envoltada per una d’eixes temporades en què has de trobar sentit fins i tot al que no requereix aprofundir tant. Reconec que vaig estar temptada de reconvertir-me a la vida contemplativa i de tirar mà de teràpies alternatives que no em van acabar de convéncer. Deixar-ho tot i retrobar-te a tu mateixa sempre és una opció que cal tenir en compte. Clar, sempre que la teua economia estiga suficientment polida com per permetre retrobar-te a l’Índia o al Perú com a mínim, si no vols quedar mal al compartir-ho amb la resta. Potser el camí de Santiago és una altra opció acceptable, però si som realistes ha de cansar una barbaritat.

Amb aquest panorama, que s’acomodara al meu pressupost, sols em quedava allò d’abraçar un arbre, però l’únic que vaig aconseguir va ser omplir-me de formigues i no saber com gestionar tanta estima envers a mi.

I així, buscant ves a saber què, vaig acabar a l’habitació on estudiava anys enrere. Eixa habitació que malgrat el temps continua sent un santuari en tota regla a Spandau Ballet i Duran Duran, per obra i gràcia del Super Pop. Eixa habitació que ma mare manté intacta, no sé ben bé per què, però que, en un moment donat, sempre pot ser útil als de “Cuéntame”. O això almenys ha de pensar ella a l’optar per congelar el passat com si fóra un tupper de caldo del putxero del qual poder tirar mà en cas de sorgir qualsevol imprevist que desbarate l’agenda.

Els apunts de la maleïda Estadística que se’m va ennuegar tota la carrera encara estan allà com si res, malgrat haver promés que acabarien com Na Jornada en la Nit del Foc al ritme que marcara el Titi amb el seu “Noche de Fallas”. Tema elegit tal volta perquè jo en realitat li posava amor a les classes, però era aquella assignatura la que no m’estimava a mi i va acabar per cremar-me igual que fiu Vicentet amb el Titi aquelles Falles.

Però, a banda dels apunts, vaig poder trobar-me amb alguna postal que enviava a casa des del meu retir estiuenc a l’interior de Pontevedra, on també van quedar algunes promeses incomplides, alguna foto que recorda el mal que van fer les muscleres i els cardats, els programes de mà d’aquelles primeres representacions teatrals que tantes rialles van associar i sí, també Ella continua allà. Tal volta amb eixa lluminositat que tanta por em feia més rebaixada –o almenys a mi m’ho sembla– però ahí està com sempre, aquella botelleta en forma de Verge que algú va tenir a bé portar-me de souvenir d’un viatge a Lourdes. Recorde com la camuflava cada matí i com en tornar a casa de nou ocupava lloc privilegiat en aquella prestatgeria. Mai vaig gosar preguntar si per intervenció divina o per intervenció terrenal de ma mare, però allí estava “il·luminant” les meues hores d’estudi.

No sé si els souvenirs són proporcionals a l’estima de qui te’ls regala, al pressupost destinat a aquests menesters o ves a saber què, però de vegades caldria recordar que amb la intenció ja és suficient, no cal materialitzar-la. Tot el contrari que amb els sentiments que no s’han de quedar en la intenció encara que facen mal o siguen desagraïts, com alguns souvenirs. Al final, el temps s’encarrega de fer la seua feina ben feta i la memòria de garbellar selectivament els records. Que ja és prou.

Publicat al DIARI LA VEU

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s