L’amor està en l’aire

Em trobava fa uns dies al carrer un full publicitari en el qual podia llegir-se: “Viaje a Albacete por San Valentín”. Que no és que jo tinga res en contra d’Albacete –de fet, Amanece que no es poco és una de les meues pel·lícules favorites– però no li vaig veure la relació ni l’atractiu a la proposta. Com a molt, a Terol podria haver-ho acceptat per allò de “los amantes”. Però, a Albacete?

Com diu la cançó, “el amor está en el aire”, tant se val si és l’aire de Montmartre, del Trastevere o el de La Roda. Però, què voleu? Així d’entrada no es veu de la mateixa manera per més que els “miguelitos” ajuden a endolcir el pla.

Acte seguit, em trobava amb l’anunci d’un sopar especial també amb motiu del Dia dels Enamorats, amb plats de tots tipus i sabors que a partir de certes edats igual caldria plantejar-se si, així en conjunt, són una bona idea per a acabar bé una celebració. Si tenim clar que la celebració es limitarà al sopar, cap problema; ara, si la idea és triomfar posteriorment, ja tinc els meus dubtes que les expectatives poguen complir-se. De tota manera, no seré jo qui li reste mèrit a l’Almax, que sempre pot obrar algun miracle.

Però, a banda d’això, el que més em va cridar l’atenció va ser l’elecció per al menú d’un plat acompanyat per allioli per a una nit on l’amor, presumptament, ha de ser protagonista.

No sé, em passa com en açò d’Albacete, tampoc tinc res en contra de l’allioli però all i amor, així de primeres, semblen un poc incompatibles. Vaja, que l’all a l’amor és com Rafael Hernando al sex appel, difícil de quadrar per més voluntat que li poses i encara que de fons Elvis cante allò de Can’t help falling in love.

Dieu-me perepunyetes si voleu, però amb aquests plans jo he optat per deixar-ho córrer. Potser l’amor no necessita tan de glamur per a celebrar-se o, tal volta, arribats a un punt, qualsevol excusa és bona per a trencar la rutina, però a mi que Sant Valentí em disculpe. Sóc més de Sant Josep o Sant Joan, que no requereixen de ser tan embafador. On es pose un bon plat de bunyols o una coca amb tonyina i bacores, que es lleve la torre més alta de Ferrero Rocher, encara que els porte en la safata l’ambaixador en persona.

L’amor, si cal celebrar-lo, ja el celebraré jo quan em vinga de gust o quan l’ocasió es preste, no quan m’ho impose una data al calendari. I és que, amb parella o sense, com llegia fa temps a Paco Tomás: “Lo malo del 14 de febrero es que siempre vuelve”.

Publicat al DIARI LA VEU

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s