Al fons de l’armari

Escoltava l’altre dia la conversa que mantenien dues dones a la taula del costat mentre prenia un café. No perquè s’haja apoderat de mi eixe esperit escodrinyador tan estés als pobles, sinó més bé perquè eren elles les que semblaven entestades a compartir les seues reflexions amb la resta del local. Potser alguna patira de l’oïda, però per a mi que no era el cas. Allò més bé era generositat expressiva barrejada amb una necessitat imperiosa de marcar territori i coneixements estilístics a parts iguals.

L’emoció els embargava tot per la recent estrenada temporada de rebaixes, una ocasió que titllaven d’idònia per a renovar el seu fons d’armari. A saber: camisa blanca, vestit negre, abric camel, uns bons vaquers i americana blau marí, a ser possible.

En allò estaven quan em van fer pensar en el meu fons d’armari i en el de ma mare, ja que sols feia uns dies que havia estat en sa casa posant ordre a faixes, samarretes interiors i pijames de pelfa. I sí, va ser d’aquella manera com em vaig adonar que a casa nostra el fons d’armari és una altra cosa.

Sens dubte per a ma mare el fons d’armari és el racó d’allò més preuat, eixe on guarda alguna fotografia de boda, l’escriptura de la casa, algunes postals que deixaven de manifest l’enyorança de la seua germana de França i algun regal d’aquells que preparaven al col·legi amb motiu del Dia de la Mare però que no tenien cabuda més enllà d’aquella celebració. (La de macarrons que hauran agraït no acabar bullits o arrebossats en tomata sinó reconvertits en articles de joieria gràcies a la inventiva docent. Quins privilegiats!)

Però, i per a mi? Què és per a mi el fons d’armari? Doncs, mai m’havia parat a pensar-ho però definitivament és el racó dels oblits. Aquell on apareixen les joguines confiscades, per un o altre motiu, i que continuen allà amb l’esperança que qualsevol dia m’ho repense i els revise la condemna. (Si sóc sincera, per a la majoria, les possibilitats serien majors si algú haguera tingut en compte en la seua fabricació que era fonamental un simple botó per a regular el so.)

Això sí, malgrat que el fons d’armari per a ma mare i per a mi és ben diferent, hi ha un objecte fonamental per a ambdues: una radiografia. Allò que et diuen és imprescindible conservar per a poder obrir la porta de casa si et deixes les claus dins. Teoria que no dic que no funcione però que ben pensat molt útil tampoc serà si el problema principal és que no pots obrir la porta i per tant tampoc accedir a l’interior per agafar l’esmentada radiografia. Però, el cas és que ahí estan, com tants altres “per si de cas” que acumulem a casa i que sempre poden venir bé com la brusa blanca o el vestit negre d’aquelles dones.

Publicat al DIARI LA VEU

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s